Per Carles Dolç [recuperado]

No vaig conèixer personalment Miquel Grau. Sí aquells anys, quan, joves, lluitavem per la llibertat i contra l’explotació de l’home per l’home que ens indigna. Molta gent es va sumar a aquell combat, molta gent jove com Miquel.

Miquel va ser assassinat per un intolerant que haguera volgut que no arribaren les llibertats. La intolerància no suporta que uns altres s’expressen ni el motiu pel qual s’expressen. No era una qüestió d’un individu, era la d’un règim i uns sectors socials. Hui eixes idees perviuen amagades o en estat d’hibridació. Passen les persones però a eixes idees els costa molt d’esvanir-se. El crim de juliol del 2011 a la civilitzada i en tants aspectes admirable Noruega n’és una prova recent. I és que la llibertat, tot i que guanyada, no podem considerar-la un estat definitiu. La democràcia també es podria perdre o ser vitalment tergiversada, i sempre serà incompleta mentre pervisca la desigualtat social. Els drets humans encara són ben lluny de la seua plenitud. Pensem, com a exemple, només en el que diu la Declaració de 1948 en el seu article 3: “Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seua persona”. L’oposició als terrorismes i les guerres ha de continuar.

Miquel Grau tenia 21 anys. No ens ha d’importar quines eren les seues conviccions polítiques. Va ser una victima. Eixa circumstància és la que hem de ressaltar. Les idees que defensava eren drets que no necessiten martirs, ben al contrari. Dissortadament no està entre nosaltres i no podem oblidar la seua condició de victima de la intolerància. Hem d’insistir en treballar per a que no es repetisca la seua desventurada història.