La difícil concordia

Por Nieves Simón

Nieves Simón

Cuando aconteció la muerte, quizá deberíamos decir el asesinato, de Miguel Grau yo tenía 34 años. Fue mi último año de dulce cordera. Mi hijo Juan tenía seis años. Llegaba el tiempo de dar cumplimiento a otros objetivos vitales que los de “cumplir con la biología”. Así llamaba yo, en mi fuero interno, al periodo de crianza intensiva.
Espinoso y árduo se presentaba el camino. Mas de veinte años me costó recorrerlo. En la España preconstitucional, donde campaba cómodamente el nacionalcatolicismo, no había divorcio, el ascenso de las mujeres a los puestos de responsabilidad empresarial era impensable y nuestras justas vindicaciones, utopía.
Nunca me llamó el juego de los partidos políticos. Ni los que emergían de la clandestinidad ni los que se fueron constituyendo. Mis anhelos no formaban parte de sus prioridades. Se perdían en enfrentamientos, a mi criterio, inutiles y perjudiciales. En cambio, siempre me atrajeron los movimientos cívicos.
A la sazón formaba parte activa de la Asociación de padres de la Aneja donde había dos sectores claramente delimitados. Una parte progresista y otra conservadora. No solía compartir totalmente las opiniones de ninguno de los dos grupos. Con frecuencia hacía propuestas de síntesis, pero mi gusto por la concordia no tenía éxito. “Gane quien gane yo siempre pierdo” me decía.

¿Cómo salir de estas dicotomías tan mezquinas?
La lectura de los primeros textos feministas que se publicaban me afirmaba, me reconciliaba, me sosegaba, me esclarecía la efervescencia vital que me habitaba y contestaba muchas de mis preguntas. Solía bajar, vivía en Alicante, en la calle Maestro Gaztambide, paseo de General Marvá adelante hasta la librería Set i mig donde encontraba lo poco que se publicaba sobre el tema, mientras mi hijo curioseaba los estantes de cuentos hasta que elegía alguno.
Aquel día, como siempre, íbamos de la mano charlando. Su mano en la mía confiada y tierna, como ahora la de mi nieta, me provoca una emoción intensa y cálida. Mira Juan -le dije- ¿sabes que hace toda esa gente ahí? Miró hacia el gran tumulto que se arremolinaba a la altura de la Plaza de los Luceros. Allí en medio, erguida en su belleza, estaba Mari Luz Quiñonero.
Conocí a Mari Luz en aquellas primeras reuniones que se organizaron en la AISS, los antiguos sindicatos verticales. “Hay que apropiarse de estos espacios”, decía. El lugar era siniestro pero el interés por asistir a la inauguración de lo que sería el Movimiento Feminista en Alicante le restaba un poco de pesadumbre.
Nos acercamos. Mari Luz estaba explicando lo que les había ocurrido al grupo del MC mientras pegaban carteles de la Diada y cómo,  una clásica “pedrega” a la que, en principio, no dieron la menor importancia, concluyó con la fatal muerte de Miguel Grau.
Esa fue la excusa perfecta para aleccionar a mi hijo sobre las bondades de la concordia y los desafueros del enfrentamiento.

Pero mamá me dijo, si yo peleo es jugando y esto es de verdad.

–Pues eso hijo, ni aún jugando sirve de nada pelear.
Y ahí sigo, tratando de desenmascarar lo que muestran como irreconciliable y no lo es, huyendo de los binarismos y tendiendo puentes entre las diferentes caras de la prismática realidad. En difinitiva: empeñada en el difícil arte de la concordia.
Llum te agradezco de todo corazón la invitación a escribir sobre la muerte de Miguel Grau. Yo solo pasaba por allí pero me ha permitido revelar el sentimiento profundo que se afirmó, una vez más, en mí esa tarde y sigue, presente y vivo, espoleando mis reflexiones.

Share

La dama de gris, novel·la de Leandre Iborra

Novel.la de Leandre Iborra, dedicada a Miquel GrauPer Joan Campos, poeta i esciptor

En el preàmbul del llibre se’ns recorda la desaparició de Miquel Grau, d’Agustín Rueda, de Guillem Agulló i de Carlos Palomino quatre activistes polítics que van morir per defensar la llibertat. Tot seguit se’ns narra la crònica d’una mort anunciada, que s’esdevé un al·legat contra la ignomínia, contra la barbàrie de la dictadura i les seues conseqüències.

A través de la rememoració d’una història d’amor, frustrada sobtadament per la mort tràgica de Miquel —el protagonista masculí—, se’ns invita a viatjar pels laberints insondables del dolor humà. La pèrdua de l’ésser estimat, la melangia i l’enyorança del temps compartit, la solitud i el dolor de l’absència, el buit, el dol patològic per la pèrdua, la reivindicació de la llibertat i de la dignitat humana, els mecanismes més obscurs de la repressió, etc., són alguns dels temes que es van solapant al llarg de la novel·la.

Els capítols es van afaiçonant com les vores de les peces d’un puzle per completar la història tràgica de Violeta i Miquel sota la mirada atenta de Margaret, la narradora expectant dels fets. Un personatge no del tot perfilat, però que amb la seua presència ajuda a alçar acta del drama.

La novel·la està escrita en primera persona. A través de la tècnica del flashback, Violeta, va recordant la història de la seua vida amb Miquel. Es tracta de la història tràgica d’un amor romput prematurament. Així, sota el teló de fons del palauet, espai paradigmàtic de l’amor, i veritable protagonista mut de la trama, els diferents encontres entre Margaret i Violeta serveixen per anar embastant les entranyes del relat. I és a través de la confidència que surt dels encontres entre les dos dones que naix una nova amistat.

Al meu parer, La dama de gris admet com a mínim dues lectures: en un primer plànol narratiu hi ha una història d’amor, passional i apassionada, de vegades tendra, de vegades obsessiva entre Violeta i Miquel, i, sobre aquest canemàs sentimental s’entrellaça la lluita per assolir les llibertats en els primers anys d’una Espanya democràtica amb el rerefons gris d’un règim opressiu que agonitzava.

Violeta recorda i recorda els avatars luctuosos i també els moments de felicitat de la seua relació amb Miquel. La memòria esdevé l’única eixida possible a tant de desassossec. Hom diria que la memòria és el fil d’Ariadna que ens ajuda a trobar el camí per sortir del laberint del dolor i ens permet seguir endavant, i donar sentit a la vida, perquè al capdavall l’autor sembla dir-nos que el dolor que no va trobar anestesia sempre ajuda a recordar.

La dama de gris és un llibre compromès, reivindicatiu i militant. L’autor pren la veu dels oprimits per enlairar la bandera de la llibertat i de la dignitat humana. Contra qualsevol dictadura, contra qualsevol tirania, contra el totalitarisme i la intolerància.

Un llibre escrit sense floritures, amb senzillesa, i de lectura àgil. Un llibre colpidor i necessari, perquè en els temps que corren mai no convé baixar la guàrdia. I és que ja ho deia Herman Hess en El llop estepari: “Encara que el món finalment es va aixecar i va poder contenir el bastard, la bagassa que el va parir torna a estar en zel”.

L’obra, que va obtenir el XI Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado de 2010, ha estat editada per Brosquil edicions.

Share

Testimoni de Vicent Brotons

Minientrada

Vicent Brotons

Tinc un record precís i exacte d’aquell 17 d’octubre de 1977.

Jo vaig ser un d’aquells sis mil ciutadans alacantins segons l’Información—deu mil, potser més, segurament— que acomiadaren Miquel Grau en aquella trista vesprada de tardor.

Unes hores abans havíem estat a l’Escola de Magisteri convencent alguns companys i companyes de classe perquè acudiren sense pors al soterrar: li ho devíem al jove Miquel i ens ho devíem a nosaltres si volíem viure en llibertat. Anaren molts futurs mestres d’escola a acompanyar el feretre.
La policia, tal i com expliquen les cròniques, i com jo mateix vaig poder viure, ens segrestà el dret a l’últim adéu. Era la polícia d’aquella mateixa jove democràcia —monarquia parlamentària, se’n deia, se’n diu— que havien assolit feia uns mesos gràcies a les bondats de la vergonyosa “exemplar Transició”. La polícia, certament, es comportà més com la d’un règim autoritari que com la d’un sistema democràtic a l’ús. Eixe dia, el futurs mestres d’escola de l’Escola de Magisteri d’Alacant, malgrat haver-nos botat algunes classes, vam aprendre importants lliçons cíviques, sens dubte:
TOTS I TOTES EREM MIQUEL

Vicent Brotons. Departament de Filologia Catalana Universitat Alacant

Ateneu Republicà, Petrer

Share

Les memòries, els testimonis

Minientrada

La mort de Miquel Grau, l’atemptat contra la seua vida, es va sentir a Alacant com un avís de la transcendència d’allò que hi havia en joc. Després de quaranta anys de dictadura, d’eliminació de la dissidència, la nostra societat despertava a la democràcia a les palpentes, amb una esperança farcida d’incerteses, de pors, de resistències, d’amenaces.

Ens agradaria reunir-hi records que servisquen per donar vida a la crònica d’aquells moments.

Cartel que pegaba Miquel Grau la noche del 6 de octubre de 1977

Convocatoria unitaria, Octubre de 1977, País Valencià.

Com vas saber de la mort de Miquel?
Quants anys tenies, què feies aleshores? A què t’hi dedicaves?
Estigueres a la plaça dels Estels? Al soterrar? Què recordes d’aquells dies? Imatges, sensacions, olors, silencis, paraules…
Què va significar per a tu?
Potser encara no havies nascut, ho saberes després? Què et contaren?

Share

Miguel Grau y la violencia política de la Transición

Por Mariano Sánchez Soler

Mariano Sánchez Soler. Presentación del proyecto Miquel Grau

El uso consciente de la violencia con objetivos políticos (que no siempre es deliberado o premeditado) ha estado presente durante la Transición democrática en España, entre 1975 y 1983, y ha constituido la gran amenaza para el proceso diseñado por los dirigentes políticos del momento, que hicieron del rechazo a la violencia como arma política y del control del orden público, la base del consenso.   Sigue leyendo

Share