Testimoni de Vicent Brotons

Vicent Brotons

Tinc un record precís i exacte d’aquell 17 d’octubre de 1977.

Jo vaig ser un d’aquells sis mil ciutadans alacantins segons l’Información—deu mil, potser més, segurament— que acomiadaren Miquel Grau en aquella trista vesprada de tardor.

Unes hores abans havíem estat a l’Escola de Magisteri convencent alguns companys i companyes de classe perquè acudiren sense pors al soterrar: li ho devíem al jove Miquel i ens ho devíem a nosaltres si volíem viure en llibertat. Anaren molts futurs mestres d’escola a acompanyar el feretre.
La policia, tal i com expliquen les cròniques, i com jo mateix vaig poder viure, ens segrestà el dret a l’últim adéu. Era la polícia d’aquella mateixa jove democràcia —monarquia parlamentària, se’n deia, se’n diu— que havien assolit feia uns mesos gràcies a les bondats de la vergonyosa “exemplar Transició”. La polícia, certament, es comportà més com la d’un règim autoritari que com la d’un sistema democràtic a l’ús. Eixe dia, el futurs mestres d’escola de l’Escola de Magisteri d’Alacant, malgrat haver-nos botat algunes classes, vam aprendre importants lliçons cíviques, sens dubte:
TOTS I TOTES EREM MIQUEL

Vicent Brotons. Departament de Filologia Catalana Universitat Alacant

Ateneu Republicà, Petrer

Share

Deja un comentario